diumenge, 3 d’abril de 2016

CARTA A JOHAN CRUYFF

Johan,
Ja no hi ets, te n’has anat. Sense voler-ho, sense poder-ho evitar.
Tu, que vas inspirar un club en ruïnes i el vas portar fins on mai havia somiat; tu, que vas engrandir el futbol amb la teva presència; tu, que vas fer néixer una nova concepció de l’esport; tu, que vas fer tant per nosaltres. Tu, que vas volar per sobre els jugadors de l’Atlètic; tu, que vas conduir un Barça destrossat cap a la primera lliga després de catorze anys; tu, que vas deixar el peu encallat a la tanca de Wembley; tu, que vas predir amb destresa que Djukic fallaria aquell penal el 94. Tu, Johan per als amics, Cruyff per a la història, te n’has anat. Que cruel que és la vida. Et trobarem a faltar.
Johan, professor de futbol, inspirador de la vida, pensador per vocació, no vaig tenir el plaer de gaudir-te ni com a jugador ni com a entrenador, però sóc plenament conscient de què vas representar. I imagina’t com hauria de ser la teva transcendència si jo, posterior a la teva obra, conec a la perfecció el teu llegat. Va ser aquell Dream Team, aquella pròrroga a Wembley, aquelles lligues de Tenerife les que et van fer guanyar un nom. Però, més enllà dels títols, va ser aquella mirada, aquella manera d’afrontar cada partit, de respondre a la sala de premsa, de presentar l’equip, de disputar la pilota, les que t’han fet únic, especial i irrepetible.
Johan, ens has ensenyat tant en tants anys. Ens has fet entendre el futbol, hem après a jugar-lo, has reflexionat sobre la pilota i sobre la vida en si mateixa. Ens has obert els ulls, ens has mostrat el món, ens has acompanyat, t’hem fet costat, ens has donat suport i hem caminat de la mà. I ara ens deixes. Que injust és el destí.
I per tot això, Johan, recordar-te és fer gran el futbol, ennoblir la teva obra i exaltar un model que t’és propi i del qual tots ens hem apoderat. Acomiadar-te, Johan, és dir-te adéu com a persona i com a pensador. Això, però, no és sinònim d’oblidar les teves idees, la teva filosofia, la teva manera de veure la vida. La mort és injusta, eternament injusta, però mai et podrà arrabassar la petjada inalterable que has imprès i que quedarà per sempre en la història del futbol. Res ni ningú podran esborrar el teu record simpàtic i alegre, que ens farà recordar qui vas ser i que ens mantindrà sempre present la teva figura.
Johan, te’n vas, però es queden les teves paraules, el teu humor, les teves tàctiques imprevisibles, el teu caràcter inalterable. El teu futbol, la teva manera d’afrontar els problemes i de reflexionar sobre la vida.
“En certa manera sóc probablement immortal”, vas dir fa un temps. I sí, Johan, ets immortal, ets eternament immortal. I tots sabem que mai moriràs, que sempre hi seràs i que tot el que fem t’ho haurem d’acabar agraint a tu, pare.
Johan, que la flama mai s’apagui! Que la Teva Flama mai s’apagui. Ens encarregarem de conservar-la ben encesa. Seguiràs brillant entre nosaltres.
Gràcies per tants anys, professor!
Bon viatge!
T’estimem!

Etiquetes: Barça - Futbol

diumenge, 20 de març de 2016

QUÈ HI HA DARRERE D'UN SORTEIG DE LA CHAMPIONS?

Un sorteig de la Champions sempre és una font de debat i de polèmica. Que si els rivals que m'han tocat són els més complicats, que si el calendari em fa la guitza, que si tot està arreglat --el que col·loquialment se li diu "amanyat"--, que si jo preferia l'altre equip i aquell sempre té sort. Que si això, que si allò altre; tot dóna peu a múltiples discussions. I com no podria ser d'una altra manera, divendres, amb el sorteig dels quarts de final de la Champions 2015-16, les alarmes es van tornar a encendre. És al voltant d'aquests aspectes que m'agradaria dirigir diferents reflexions.
Primera. Malauradament --sobretot per la imatge de la UEFA--, els darrers sortejos han estat marcats per la polèmica, que posa en dubte la imatge del màxim organisme del futbol europeu. Per casualitat --o no-- hi ha hagut determinats equips als quals els ha acostumat a tocar, massa repetidament, els rivals considerats més fluixos, i clar, tanta reiteració fa sospitar. Sí, estic parlant del Reial Madrid de Florentino Pérez, que per coses de la vida ja fa anys que té una sort excessiva. De fet, des de la temporada 2010-2011 en una de les eliminatòries de vuitens o de quarts li ha tocat un dels rivals considerats dèbils --dels més assequibles i en algunes ocasions --com aquest any-- ha tingut doble ració. No sé si hem de parlar de boles calentes o rugoses, però el que és una evidència és que al Madrid sol sortir ben parat d'aquests sortejos. I el Barça, precisament, sol rebre els rivals més complicats.
I vist això --i sense fer cap acusació directa-- em pregunto qui seria l'interessat. És la UEFA qui vol acabar d'una vegada per totes amb la supremacia del Barça --que ha guanyat quatre de les nou últimes Champions--? Són alguns clubs que pressionen la UEFA per sortir beneficiats? Són les televisions que persegueixen l'espectacle? No ho sé i m'agradaria saber-ho.
Segona. Un debat que sol planar sobre l'ambient és si la tornada s'ha de jugar a casa o a fora. Les opinions són ben divergents. D'una banda, hi ha els que creuen que el segon partit sempre millor amb la teva afició, per rubricar la feina feta a l'anada i comptar amb el suport dels teus en els moments decisius. Després del resultat a fora, va bé jugar on l'equip se sent més còmode, per tenir-ho tot a favor, sobretot si toca remuntada. D'altra banda, alguns defensen que cal començar a casa i tancar les eliminatòries al camp rival. Així, després d'un --presumible-- bon paper a l'anada, es pot arribar a la tornada amb la tranquil·litat del marcador i l'avantatge que els gols conten doble --un extrem molt rellevant que cal tenir present--. A més, això cobra certa transcendència quan s'arriba a la pròrroga, ja que amb tot empatat l'equip visitant té sempre avantatge --un gol seu obliga al rival a anotar-ne dos--. En un altre sentit, cal tenir present el paper de l'afició, que a la tornada pot ser clau. També hi ha diferents visions; diuen que l'afició --la del Barça, per exemple-- no acaba de ser un factor determinant per falta d'entusiasme i que aquest no pot ser un argument de pes. Però jo dic: capgirem la situació; no és l'afició rival un contrapunt massa fort per la tornada?
Tercera. Una altra disjuntiva que pot sorgir és el rival que volen jugadors i seguidors pel seu equipLes perspectives que veuen el futbol com un espectacle pur i que són addictes al nerviosisme i la tensió, es decanten pels rivals més forts --els "cocos"-- que ofereixen partits d'alt voltatge, competitius, renyits i molt vistosos. A vegades, anteposen el gaudi col·lectiu als interessos particulars. I em sembla molt bé que siguin atrevits i facin un "all in" en pro del futbol. Els més pragmàtics i reservats, en canvi, prefereixen els rivals més dèbils, les 'ventafocs', per assegurar un pas fàcil i còmode i seguir avançant sense haver de patir. En el meu cas, sóc bastant escèptic en aquesta qüestió i no acostumo a tenir preferències. Sí que he de confessar, però, que aquesta temporada no m'hauria importat --fins i tot m'hauria agradat-- trobar-me el Madrid de Zidane per deixar-lo estabornit per KO i assegurar una altra temporada en blanc. No va poder ser, ens tocarà fer la feina a semifinals...
Quarta. Per acabar, m'agradaria fer referència a dos aspectes més. En primer lloc, la novetat que es va introduir fa quatre temporades --la 2012-2013-- i que converteix les semifinals en un sorteig pur. M'explico. Fins aquell moment, un cop els equips arribaven als quarts de final --en què ja es podien encreuar amb conjunts del mateix país o contra els quals havien jugat a la fase de grups-- se sortejaven els dos aparellaments fins a la final i, d'aquesta manera, ja se sabien els possibles rivals a semifinals. Els 2012, però, això va canviar i des d'aleshores es realitza un sorteig a quarts i un altre a semifinals. D'aquesta manera, es prima l'espectacle, l'emoció i la incertesa. La trobo una decisió encertada.
Cinquena. A títol anecdòtic, cal recordar que el sorteig de divendres va ser el primer, en molt de temps, que no va estar presidit per Gianni Infantino --el famós 'calb'--, fins fa poc Secretari General de la UEFA, que a finals de febrer va ser escollit president de la FIFA. Al seu lloc, l'encarregat de dirigir el sorteig va ser Theodore Theodoridis, el seu successor.
En definitiva, doncs, el sorteig de la Champions està replet d'intriga i emoció i hauríem d'intentar evadir-lo de la polèmica sovint indestriable. Al final, vull pensar que la Champions la guanya l'equip que la mereix, independentment dels rivals que hagi de superar. Si un equip és bo, ho serà contra tots els rivals. I si no pot superar alguns dels "cocos" serà que no està preparat. Els conjunts que es creuen amb equips massa assequibles acabaran trobant pedres de toc que posaran a prova la seva resistència. Els sortejos són només un ornament, que tot i estar qüestionat, ha de seguir el seu curs. Sorteig que, al final, per una cosa o una altra, és qui acaba decidint.

Etiquetes: Futbol - Extraesportiu

diumenge, 6 de març de 2016

QUINS GOLS LI FALTEN A MESSI?

Gairebé 500 gols com a professional, més de 600 partits a l'esquena, un gol cada 105 minuts amb el Barça, 82 gols a la Champions i més de 300 a la Lliga. Números estratosfèrics, números inabastables: números de Leo Messi. I és que l'argentí, que no actua, precisament, com un "9" rematador pur, sempre s'ha caracteritzat per l'encert i l'efectivitat de cara a porteria. Ha fet gols de tots els colors, a tots els rivals, en tots els estadis i en totes les circumstàncies. Ha capitanejat el Barça cap a tots els títols, l'ha guiat cap a on ningú ho havia aconseguit, i els seus gols, tant transcendents com espectaculars, ja han passat a l'imaginari culer.
Mirant enrere, un seguidor blaugrana veurà que l'argentí té una àmplia col·lecció de registres anotadors. Ha fet gols agònics, com el del 2009 al minut 110 a l'estadi Zayed Sports d'Abu Dhabi, on va rematar amb l'escut --amb el cor-- el gol que va donar el "Sextet" a l'equip de llegenda encapçalat per Guardiola. Ha fet gols impossibles, com el de la passada final de la Copa del Rei al Camp Nou contra l'Athletic, en què va passar per on hi havia espai per acabar batent Iraizoz. Ha fet gols maradonians --que van perdent, a poc a poc, aquesta denominació per esdevenir gols messiànics-- com l'emblemàtic que va marcar contra el Getafe aquell famós 18 d'abril de 2007, quan es va driblar tots els jugadors fins  a marcar un dels millors gols de la història. Ha fet gols èpics, com a Wembley, el 2011, per conduir el Barça a la quarta Champions i embogir després en una celebració extasiant.
Ha fet gols de pilota aturada des de totes les posicions. De falta, ja no se li resisteix ningú i els rivals comencen a pensar-s'ho dues vegades abans de fer caure un jugador blaugrana a prop de l'àrea. Messi ens ha ensenyat que les lleis de la física no es poden aplicar al futbol i que quan la seva bóta impacta amb la pilota el seu recorregut és tan imprevisible que no cal perdre temps estudiant-lo. Ni massa lluny, ni massa a prop; ni un pèl al costat, ni excessivament centrada; la posició de la pilota ja és irrellevant, mentre Messi sigui qui executi la falta.
Amb els penals, en canvi, ens trobem en una situació diferent i, per molt paradoxal que sembli, a Messi se li continuen resistint; amb el Barça ja n'ha fallat 15 dels 68 que ha picat, un 22% --un de cada cinc--. I n'ha desaprofitat de tan importants com el que va errar davant Cech en la fatídica porteria del Gol Nord en les semifinals de la Champions 2011-12 que van deixar el Barça fora de Múnich. Però també n'ha marcat, d'especials, com els dos que va fer al Bernabéu la temporada 2013-14, i d'històrics, com el de fa quinze dies davant el Celta --emulant el penal indirecte de Cruyff--.
Celebració de Messi en un
dels gols del hat-trick
que va marcar al Madrid
el 2007.
Ha fet gols d'un en un, decisius per salvar els partits, n'ha fet de tres en tres, ja ha anotat 34 hat-tricks amb el Barça --el primer dels quals, recordem, davant el Madrid de Capello, l'any 2007--, els ha marcat en forma de pòquer en quatre ocasions i en una, fins i tot, va ensenyar ell solet la maneta --davant el Bayern Leverkusen a vuitens de final de la Champions 2011-2012, en un partit que va acabar 7 a 1--.
Els registres golejadors de Messi tenen, doncs, un valor tant quantitatiu com qualitatiu. Els fa a cabassos, però els fa amb delicadesa. I ara, després de més de 10 anys gaudint-lo els culers, i tot i estar acostumats a les seves jugades inversemblants, ja no saben per on ens la traurà. Quan la pilota arriba als seus peus tot és imprevisible, tot és possible, i sovint ni els seus companys saben què té pensat fer. És tan superior que només ell és capaç d'entendre i veure abans que ningú, què farà, com ho farà i quan ho farà.
Tanmateix, ara faré d'advocat del diable i diré que Messi, per molt estrany que sembli, no ho ha aconseguit tot, no ha fet gols de totes les maneres possibles. Li falten tres quadres que encara no té penjats al museu.
En primer lloc, a Messi li falta el gol olímpic, el gol directe des del córner. Es tracta d'una execució realment difícil i que cal efectuar amb molta precisió, ja que la pilota ha de dibuixar una paràbola perfecta per poder entrar a la porteria. L'argentí va donar indicis de voler-ho aconseguir el diumenge contra el Sevilla, però el pal --amb l'ajuda de la defensa-- va escopir la pilota. Haurem de veure si ho segueix intentant...
En segon lloc, un gol al qual, personalment, dono poca bellesa plàstica, però que sempre agrada a l'afició és el xut des del mig del camp. Aquest no pertany a la zona de confort de Messi, que se sent lliure en espais oberts i amb camp per córrer i, per tant, en un contraatac preferirà conduir la pilota abans que xutar de lluny. Tot i això, mai se sap i potser un dia, en una jugada concreta, ho prova i la 'clava'. Per cert, Munir va aconseguir un gol així el 14 d'abril de 2014 amb el Barça juvenil davant el Benfica a la final de la Youth League.
Per acabar, un gol perseguit per molts jugadors --entre els quals hi ha Cristiano, per exemple-- i que Ronaldinho va aconseguir en el seu moment és la xilena. És cert que Messi no ho intenta pràcticament mai i que no deu tenir massa intenció de realitzar-la, però seria visual i romàntic veure Messi culminar amb precisió una xilena. De fet, en alguns partits esporàdics ho ha intentat --com en la final del Mundial de Clubs del 2011 contra el Santos o en un partit amistós el mateix any contra el Chivas--. De moment, però, cap resultat satisfactori. L'únic que ha pogut ha sigut anotar algun gol de tisora. Segurament, alguna altra oportunitat tindrà.
Aconseguir aquests tres gols seria la rúbrica final a una estadística inigualable. Podríem dir, d'aquí a un temps, que Messi, definitivament, va aconseguir marcar de totes les maneres que un futbolista es pot plantejar --i fins i tot més--. No obstant això, deixar aquests espais en blanc no ferien rebaixar ni una mil·lèsima la meva consideració --i la del món en general-- envers el jugador argentí. És tan gran que gols com aquests només el poden engrandir.
Xilena, olímpic i de mig del camp; tres gols, tres reptes, tres assoliments que, ara com ara, no tinc cap mena de dubte que Messi aconseguirà. I potser, fins i tot, abans del que ens pensem. 

Etiquetes: BarçaFutbol

diumenge, 21 de febrer de 2016

CANVIAR L'ENTRENADOR ÉS SEMPRE LA SOLUCIÓ?

Canviar l'entrenador no és sempre la millora reposta a una crisi esportiva. Que li diguin al Madrid!

Etiquetes: Futbol

diumenge, 7 de febrer de 2016

CAL JUGAR-SE DINERS PEL FUTBOL?

En els darrers temps, està en augment una moda econòmicament vinculada amb l'esport i preocupantment arrelada entre els joves: les apostes. Aquestes, però, han crescut en un format renovat i adaptat en l'actualitat; ja no es basen únicament a encertar qui serà l'equip vencedor --com en la tradicional travessa, que encara està en actiu--, sinó que han fet un pas més enllà i ja incorporen altres elements de joc, com les alineacions, els gols, els resultats a la primera part, els golejadors o els minuts dels gols. Ja es  pot apostar per tot. Fins i tot, es pot jugar un cop al partit ja ha començat i les quotes es van actualitzant. Tot un món paral·lel a la competició.
I, evidentment, respectant la legítima voluntat i decisió dels apostadors de jugar-se els seus propis diners en apostes --més faltaria!--, m'agradaria posicionar-me en aquest. I és que em sembla poc encertat arriscar la situació econòmica d'un mateix en quelcom que no depèn de nosaltres i que, segur, ens farà partir. Quina necessitat tenim de posar en risc la nostra economia, deixant-la en mans d'algú altre que, en cap moment, remarà en la nostra direcció? Cal arribar tan lluny? No crec i no comparteixo, en absolut, aquesta dèria d'arriscar una part de la nostra vida --que al final, els diners són això, una eina més per viure-- en quelcom fora del nostre abast o control
Perquè com sempre he defensat, el futbol, com tots els esports, s'ha de viure amb intensitat, però una cosa és l'entusiasme del joc i un altre el frenesí de les apostes. D'una banda, la competició incita i condueix a la passió desfermada davant els èxits del teu equip, veient els gols, les jugades i els regats dels jugadors. I és clar que sí! I això no hem de perdre mai. D'altra banda, però, les apostes ens fan patir des de la grada i amb timidesa pels nostres estalvis i ens allunyen de vibrar amb el joc per situar-nos en un segon pla només pendents de la nostra situació personal.
No compensa, crec, el patiment, la tensió i l'angoixa de veure els teus diners sobrevolar un estadi de futbol sobre tu no tens cap capacitat d'intervenció al possible o probable --sempre en llenguatge hipotètic-- benefici econòmic, que ha de ser molt elevat --i poc freqüent-- per solucionar de veritat els teus problemes. En aquest sentit, penso que cal subratllar dos aspectes afegits. En primer lloc, la cortina de l'aposta et priva de gaudir amb plenitud del partit i centrar-te únicament en el joc. Sempre hi haurà en la teva ment aquells diners que tens apostats.

En segon lloc, imaginem-nos un seguidor del Barça, jove, que després de la seva primera feina guanya cent euros --el seu primer sou com a persona responsable-- i decideix apostar-los tots en un partit. Aquest noi veu que el proper partit, per exemple, el Barça s'enfronta a l'Athletic i que la victòria basca es paga a cinc euros per euro apostat, fet que li faria sumar --si apostés tot el sou-- 500 euros. El noi, atrevit i decidit, acaba jugant. Però resulta que el dia del partit el Barça està endollat i goleja l'Athletic per 5 a 0. Llavors què? Content per la victòria? O trist per la pèrdua de diners? Deixem-ho amb una felicitat futbolística i oblidem-nos de patiments innecessaris. Que per guanyar diners, ja podrà tornar a treballar. Ara bé, també em podeu dir que si aposta que el Barça guanya 5 a 0, una jugada amb el mateix valor econòmic, i l'encerta, la felicitat serà doble. Cert. Però tot el patiment no queda justificat per un episodi de guany puntual.
L'esport, doncs, s'ha de viure amb patiment, sentiments i emoció. Oi tant! Però aquestes sensacions s'han de quedar estrictament al camp i ens han de fer viure moments únics al camp, amb els jugadors i l'afició. I sí, ens faran enfadar-nos, plorar i entristir. Però això es quedarà allà, al camp, amb la pilota i els crits de "gool". I no ens ho emportarem, com un llast de gran envergadura a l'esquena del futur.

Etiquetes: Futbol - Altres esports - Extraesportiu